Uniforme laboral III

Doncs res, que ja me'n vaig. Entenc que, en el combat dels uniformes laborals, el vestit i la corbata d'origen incert tenen més bona premsa que la toga. Suada, incòmoda, sempre massa a prop del coll. A punt per estrènyer el nus en qualsevol moment i provocar l'asfíxia. Me la trec. Es veu que he posat les orelles allà on no em demanaven i ara les vull ben alliberades per escoltar lliçons de nova democràcia. Tinc temps. Una beca d'onze anys exactament per reformular la meva concepció errònia del bé i del mal. Beca concedida de manera fulminant perquè pugui reinserir-me a corre-cuita d'accessos propis de règims autoritaris. I ara que hi penso, si resulta que el franquisme no va ser un infern totalitari sinó un règim autoritari, com els meus accessos...m'ampliaran la beca? Suposo que ho sabré ben aviat, amb una velocitat olímpica. Olímpica? Per què em xiulen les orelles quan pronuncio aquesta paraula? Un altre cop les hauré posat on no em demanaven. Toga plegada i al calaix.