La meva llista de blogs

diumenge, 26 de febrer de 2012

Molta merda

Corre la brama que els actors estan carregats de supersticions i manies, sobretot el dia de l'estrena. Res ha de tòrcer la posada en escena que culmina setmanes de passar text i nits en blanc. Per tant no s'hi val a arribar vestit de groc. I cal tenir ben a mà l'ampolleta de colònia que hem dut a la butxaca durant els assajos. Encara que estigui buida. L'elixir és el tacte. I el text pot sortir-ne com si fos Aladí, al rescat en qualsevol moment.

De la mateixa manera, desafiant el mal averany, arribo jo a la nova seu de la Filmoteca. Fent honor a l'exorcisme que envolta una estrena, duc la mateixa bossa de mà que acostumava a carregar les tardes de versió original als antics cinemes Aquitània. Bossa sovint buida o amb un llibre que no acabo llegint per falta de temps. No hi fa res, en noto el pes i em reconforta. És la garantia que Audrey Hepburn no fallarà quan xiuli com un carreter per aturar un taxi davant la mirada atònita d'un George Peppard petrificat al costat de l'aparador de Tiffany's. És més que segur també que Henry Mancini no caurà en la dissonància quan interpreti Moon River si jo aquell dia no m'he oblidat la bossa.

Ens diuen que a les estrenes tampoc hem de desitjar sort sinó molta merda. Sembla que aquest desig tan escatològic està relacionat amb l'èxit d'una bona funció per la raó que anys enrere, les classes benestants que anaven al teatre ho feien a cavall. I com més n´hi havia a l'estable del recinte, més bona entrada però també, en conseqüència, més excrements equins. Som al segle XXI, no parlem de cavalls però sí de gossos i just abans de creuar la porta puc assegurar que l'estrena serà un èxit. Gairebé ho asseguren les soles de les meves sabates. M'ha anat d'un mil.límetre.

Arrapat a la meva bossa observo el primer pla seqüència. Un parell de prostitutes irrompen a escena amb tota la mandra d'una ciutat a les parpelles i recollint les llambregades que encenen unes bruses mínimes fetes per l'exaltació de les turgències. Turgències de quiròfan o d'injusta joventut. El macarró que les controla travessa el quadre i fa de tràveling perfecte perquè el focus es tanqui en la vella mal tenyida, amb bata i espardenyes, que fuma mentre passeja dos gossos fugits d'un quadre de Goya. Jo diria que això és Bigas Luna. Un estol de gavines famolenques dibuixa acrobàcies al cel i es deixa caure a pes a l'encalç dels contenidors curulls de deixalles putrefactes. Hitchcock?

S'obre ara un pla general i traça la diagonal una parella jove, ben plantada, amb dos infants de la mà i un oceà de derrota a les mirades. Ves que no sigui un altre clàssic de la nouvelle vague d'Éric Rohmer. És hipnòtic. L'argument m'està empenyent amb una força titànica. La parella ja és un mal traç on s'acaben els edificis quan de sobte em sorprén un primeríssim primer pla d'una cara on predominen unes ulleres de pasta de color pistatxo. S'obre la pantalla i l'actriu en qüestió crida : "com mola la nova seu de la Filmo ties, amb aquesta paret de vidre tricolor i tal, no?". Prometo que el pròxim dia entraré a la sala de projeccions. Armat de la meva bossa de mà, és clar.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada