La meva llista de blogs

diumenge, 18 de març de 2012

Ostatges preferents II

El millor de tocar en una presó no és només tenir la seguretat que el teu públic no es pot escapar. O que com a mínim ho tindrà una mica més difícil. Per mi, el més impactant són els espais de llibertat condicional que articula la música. Tant per als presos com per a nosaltres, humils intèrprets. L'aire s'esmuny pels tudells dels saxos i dibuixa una secció rítmica que ens embolcalla a tots en un nou captiveri. Com una llibertat que empresonem per poder retenir-la.

De fet, els mateixos pentagrames de les nostres partitures en són una bona metàfora. Cinc barrots que encaixonen figures, valors alterats, contratemps. Com a la majoria de presons. La clau de volta que desactiva les reixes és la força simfònica, les bandes sonores que cadascú trasllada lliurement als seus relats interns.

El swing de Glenn Miller ens obre cel.les perquè ens repartim per les diferents posicions del pentagrama. Construïm l'acord. Que sigui dissonant ha perdut tota importància. El que compta ara és atacar un calderó que ens allargui l'harmonia. Per uns instants la música ha fet de nosaltres els seus ostatges preferents.

5 comentaris:

  1. Así es, Gran Pinçat. Estuvimos ahí y podimos dar fe de ello. Metáforas, celdas pentagramáticas y ese aire que "s'esmuny pels tudells dels saxos...".
    El resto habría sido free jazz, con el acento existencial puesto en el incombustible free.

    ¡Ets un poeta de la prosa!

    ResponElimina
  2. Cert, amic, en aquell context el 'free' diguem que es cotitzava a l'alça, justament!

    ResponElimina
  3. No me sorprendes....pero tu prosa me contenta de que manera!!!

    ResponElimina
  4. cachis!!! se me olvido poner AMIC!!

    ResponElimina
  5. gràcies amic, no soc jo, és la música ;-)

    ResponElimina