Tòtems esteparis

Símbol amb el qual t'aferra una concordança mítica. Tòtem. És tan sonor i carregat d'aquarel·la enjogassada el mot que m'agrada abusar-ne quan vull referir-me a l'exaltació dels millors amics. I si et duen a cop de pedal pels flancs d'una geografia umbilical, àrida i assedegada, de vapors atàvics i necessàriament amarga, imagineu-vos la magnitud que pren el concepte.

Plom, or i sofre. Som un ganivet que secciona cel, corriol i camp com un gelat de tres gustos. Blat i oliveres s'encavallen en una fugida enèrgica en sentit contrari. Sacs d'hectàries que quan ens sobrepassen són feres famolenques de tot allò que hem deixat enrere. Talment endrapant-nos un passat mínim que els pertany.

A la gènesi del totemisme hi solem trobar representacions animals i molt sovint ornitològiques per la veneració vers les qualitats dels ocells. Falcons destres en preses, mussols savis nocturns. Una extensa llista que, si els indis americans haguessin habitat latituds urgellenques, haurien completat de ben segur amb sisons, esparvers, cruixidells i gaigs blaus.

Exemplars en lluita amb l'explotació de la terra i les quimeres humanes per transformar-ne els cultius. Tòtems esteparis. Que ja no són cap d'ocell sinó roda de tractor.