Desconcert bixest

Hi ha propines que t'arriben cada quatre anys. No em refereixo a les eleccions, més classificables en allò de cornut i pagar el beure. Més senzilles que la il.lògica democràtica són les lleis del sistema solar. Estem farts d'aixecar-nos amb el peu esquerre i lamentar-nos que determinat dia i les seves circumstàncies eren prescindibles. L'ordre còsmic se'ns avança i ja ens ho resta. No hem de patir per res. Llàstima que ens ho torni per quatriennis i sempre en 29 de febrer. Vulguis que no, es perd el factor sorpresa.

No veig la necessitat d'espatllar l'aniversari als nascuts en any bixest. Ni de perjudicar la resta de mortals que hem d'aguantar la broma periòdica pels telenotícies del granadet de quaranta que somriu a càmera i diu que en té deu. A mi no m'ajuda. I si puc fer una petició a l'amo d'aquest casino demanaria que el dia que ens deuen ens el tornin com un segon dissabte en una setmana triada a l'atzar. Així, sense avisar. Com quan trobes un bitllet de vint a la butxaca d'uns pantalons oblidats.

Mentre això no passi, proposo que aprofitem aquesta informació privilegiada del calendari. Per exemple, acordem que la prima de risc, l'Euríbor, les comparacions del català amb el mandingo, i el posado de la Obregón es publiquin sempre en 29 de febrer. Són quatre anys de no patir. Ara, després tot s'acomula el mateix dia i riu-te'n tu de la propina.

L'habilitat dels cervells privilegiats no té límits i fins i tot se m'han avançat en la picaresca. Algú va decidir que el 29 de febrer havia de ser el Dia Mundial de les malalties rares. Preocupacions intermitents. Desconcert de traspàs.

Molta merda

Corre la brama que els actors estan carregats de supersticions i manies, sobretot el dia de l'estrena. Res ha de tòrcer la posada en escena que culmina setmanes de passar text i nits en blanc. Per tant no s'hi val a arribar vestit de groc. I cal tenir ben a mà l'ampolleta de colònia que hem dut a la butxaca durant els assajos. Encara que estigui buida. L'elixir és el tacte. I el text pot sortir-ne com si fos Aladí, al rescat en qualsevol moment.

De la mateixa manera, desafiant el mal averany, arribo jo a la nova seu de la Filmoteca. Fent honor a l'exorcisme que envolta una estrena, duc la mateixa bossa de mà que acostumava a carregar les tardes de versió original als antics cinemes Aquitània. Bossa sovint buida o amb un llibre que no acabo llegint per falta de temps. No hi fa res, en noto el pes i em reconforta. És la garantia que Audrey Hepburn no fallarà quan xiuli com un carreter per aturar un taxi davant la mirada atònita d'un George Peppard petrificat al costat de l'aparador de Tiffany's. És més que segur també que Henry Mancini no caurà en la dissonància quan interpreti Moon River si jo aquell dia no m'he oblidat la bossa.

Ens diuen que a les estrenes tampoc hem de desitjar sort sinó molta merda. Sembla que aquest desig tan escatològic està relacionat amb l'èxit d'una bona funció per la raó que anys enrere, les classes benestants que anaven al teatre ho feien a cavall. I com més n´hi havia a l'estable del recinte, més bona entrada però també, en conseqüència, més excrements equins. Som al segle XXI, no parlem de cavalls però sí de gossos i just abans de creuar la porta puc assegurar que l'estrena serà un èxit. Gairebé ho asseguren les soles de les meves sabates. M'ha anat d'un mil.límetre.

Arrapat a la meva bossa observo el primer pla seqüència. Un parell de prostitutes irrompen a escena amb tota la mandra d'una ciutat a les parpelles i recollint les llambregades que encenen unes bruses mínimes fetes per l'exaltació de les turgències. Turgències de quiròfan o d'injusta joventut. El macarró que les controla travessa el quadre i fa de tràveling perfecte perquè el focus es tanqui en la vella mal tenyida, amb bata i espardenyes, que fuma mentre passeja dos gossos fugits d'un quadre de Goya. Jo diria que això és Bigas Luna. Un estol de gavines famolenques dibuixa acrobàcies al cel i es deixa caure a pes a l'encalç dels contenidors curulls de deixalles putrefactes. Hitchcock?

S'obre ara un pla general i traça la diagonal una parella jove, ben plantada, amb dos infants de la mà i un oceà de derrota a les mirades. Ves que no sigui un altre clàssic de la nouvelle vague d'Éric Rohmer. És hipnòtic. L'argument m'està empenyent amb una força titànica. La parella ja és un mal traç on s'acaben els edificis quan de sobte em sorprén un primeríssim primer pla d'una cara on predominen unes ulleres de pasta de color pistatxo. S'obre la pantalla i l'actriu en qüestió crida : "com mola la nova seu de la Filmo ties, amb aquesta paret de vidre tricolor i tal, no?". Prometo que el pròxim dia entraré a la sala de projeccions. Armat de la meva bossa de mà, és clar.

Màquines setciències II

El que parlàvem l'altre dia, que les coses modernes no paren d'enfadar-se. Ara resulta que vas al traductor d'uns dels buscadors de referència, selecciones el gallec i intentes traduir el nom de Manuel Fraga a un altre idioma i el resultat és Abraham Lincoln. Què pretén dir-nos? D'entrada se m'acut que podria ser la broma d'haver fet la cerca durant el carnaval. Que et descuides i el diccionari virtual se t'ha convertit en la Rua de l'Extermini de Sitges pel cap baix.

Una vegada més, les màquines setciències volen tenir l'última paraula. Intento posar-me a la pell de l'ordinador i, disfresses ocasionals a banda, m'imagino que ha relacionat conceptes amb unes bones pinces. Sempre tan útils elles. O sigui que els ha confós potser perquè tots dos eren presidents, un dels Estats Units i l'altre de Galícia. També ha vist en ells segurament personalitats del segle XIX. Un per raons de naixement, l'altre per nostàlgies de temps passats. I qui sap si el seu paper després de sengles guerres civils també ha confós els nostres simpàtics robots. El nordamericà va posar per davant el manteniment de la Unió a la mateixa abolició de l'esclavatge. El gallec, esclau com era de l'antic règim i de les unions grans i lliures, mai es va retractar dels errors en democràcia.

Però qui sap si el nostre buscador té motius més aviat bíblics a l'hora d'enfadar-se amb nosaltres i donar-nos aquests resultats tan originals. Segons les religions jueva, islàmica i cristiana Abraham és el primer dels patriarques postdiluvians. Vinculat al Gènesi, a l'origen de tot. Segur que el bo d'en Google, com molts de nosaltres, també ha pensat alguna vegada que quan es va crear el món, don Manuel ja hi era. Fent queimadas amb els dinosaures.

Divertiment submergible

                                                         Escòrpores i milanes
                                                         a cops de cap i fent-se mal
                                                         han esbotzat tots els vidres
                                                         de l'aquari municipal.

                                                         Peixos pelàgics i taurons
                                                         s'abraonen a riuades
                                                         damunt  d'alumnes de segon
                                                         i turistes italianes.

                                                         Galls de sant Pere i morenes
                                                         amb les càmeres de la gent
                                                         retraten escenes funestes
                                                         ulls, dents, sang i fugida urgent.

                                                         Tot i que Orwell res no deia
                                                         de marines insurrectes
                                                         mai cap més dijous paella
                                                         (criden musclos ben selectes).

                                                                             

Màquines setciències

Ja fa mesos que un grup de música mallorquí insisteix que les coses modernes s'han enfadat molt. Acostumat a la pàtina surrealista de les seves composicions magnètiques, d'entrada vaig optar per no intentar entendre-ho i gaudir de la música. M'imaginava una màquina d'escriure fora de sí perseguint un rellotge de quarts per intentar retallar-li les busques fent servir la ce trencada com a falç. És el que jo faria, si fos una qwerty, contra la tirania del temps.

Malgrat tot, potser no em creureu, però encara queden algunes coses a la vida que tenen una explicació. I una vegada més els Antònia Font estan carregats de raó. Estem envoltats de robots que aprofiten la mínima oportunitat per donar-nos lliçons. Màquines setciències i busca-raons que volen tenir l'última paraula i aconseguir que ens sàpiga greu ser tan humans. I s'emprenyen com una mona.

He de reconèixer que la primera vegada que un buscador es va atrevir a suggerir-me que potser vostè volia dir ho vaig trobar commovedor. Com el corrector automàtic del tractament de textos que tenia la ceba de convertir en Espanta tots els meus intents d'escriure Espanya. Dic jo que els seus motius tindria, ves a saber. En tot cas, oi que jo no vaig per la vida intentant processar informació a quatre gigahertz? Doncs cadascú per on l'enfila.

I una cosa és que un ordinador sigui repel.lent i l'altra que s'enfadi fins al punt de posar en perill  la teva integritat. Fa pocs dies, quan jo només li demanava que es despertés, s'encén i em diu "començant a bolcar la memòria física". Jo per si de cas me'n vaig allunyar. No sé com és una memòria física, però imagineu-vos que és d'elefant i em cau al damunt. Tampoc trobo normal la pressió d'artificier d'explosius que et posen a sobre quan t'avisen que "hi ha hagut un error fatal i tota la informació es perdrà" i encara tenen la barra d'afegir "desitja continuar?" Això tenint en compte que si dius que ho rebutges t'ho torna a preguntar i s'obre la porta del bucle. Ni cable roig ni negre, que la cosa explota, sí o sí.

L'últim cop que una cosa moderna es va enfadar amb mi va enfosquir la pantalla com una gola de llop i em va dir: "no signal, going to sleep". El que els pinçats traduïm per una cosa així com "no hi ha cap senyal, ves a dormir". Acabava de llegir un diari i, per una vegada, vaig pensar que tenia raó.

Subjectes perduts

En l'imaginari dels qui hem omplert tedioses tardes de diumenge davant del televisor hi ha inevitablement  el retrat del perdedor escàpol subratllat per una recompensa generosa. Els wanted de tota la vida presidint cantines fumejants en plena timba, vaja. Lladregots de mala petja reclamats per individus alfa disposats a tot per saldar deutes de diners i d'honor.

La vessant més tendra d'aquest mètode de cerca de subjectes perduts la protagonitzen a diari un ampli ventall de Xispes, Bobbys, Peluts i Mixines. Empaperen vidres d'aparadors, senyals de trànsit i bancs i et travessen amb una mirada que frega el xantatge emocional. Parlen en primera persona, que m'he perdut i si de cas avisa el meu amo despistat que et donarà uns calerons a canvi, va. 

L'altre dia, passejant pel barri, em vaig adonar que en ple segle vint-i-u les titulacions que acrediten formació se senten tan amenaçades que s'escapen cames ajudeu-me dels seus propietaris. Serà que tenen por de patir ferides per les tisorades en ensenyament. O que estan fartes de ser un impediment pels contractes de baix cost. Quan un graduat escolar toca el dos podem dir que hem perdut l'educació? És aquest el pas següent a la fuga de cervells?

Uniforme laboral III

Doncs res, que ja me'n vaig. Entenc que, en el combat dels uniformes laborals, el vestit i la corbata d'origen incert tenen més bona premsa que la toga. Suada, incòmoda, sempre massa a prop del coll. A punt per estrènyer el nus en qualsevol moment i provocar l'asfíxia. Me la trec. Es veu que he posat les orelles allà on no em demanaven i ara les vull ben alliberades per escoltar lliçons de nova democràcia. Tinc temps. Una beca d'onze anys exactament per reformular la meva concepció errònia del bé i del mal. Beca concedida de manera fulminant perquè pugui reinserir-me a corre-cuita d'accessos propis de règims autoritaris. I ara que hi penso, si resulta que el franquisme no va ser un infern totalitari sinó un règim autoritari, com els meus accessos...m'ampliaran la beca? Suposo que ho sabré ben aviat, amb una velocitat olímpica. Olímpica? Per què em xiulen les orelles quan pronuncio aquesta paraula? Un altre cop les hauré posat on no em demanaven. Toga plegada i al calaix.