Trens viatgers

Hi ha un conte preciós de Jesús Moncada que explica la història d'un conductor que el dia abans de jubilar-se decideix fugir amb el seu tramvia. El vell Atanasi s'ha passat els últims quaranta anys pentinant les artèries de Barcelona entre xerrics de ferros, remor de converses intermitents i algun terrabastall a l'ànima. Com el que pertany a la Sílvia. Cada dia a la mateixa parada. Al mercat de Sant Antoni on pujava i el mirava conduïr. Rutina que emprèn ara el viatge d'anada al cementiri on desballestaran vehicle i tramviaire.

Però l'Atanasi no està disposat a què l'intrusisme dels autobusos l'arraconi. Un cop lliure de passatgers, s'omple els ulls de convicció i prem amb força l'accelerador Ciutadella enllà deixant enrere un paisatge de parades òrfenes i rostres bocabadats. Fugitiu a l'escapada lluitant contra l'evidència circular.

Aquest relat que l'escriptor de Mequinensa va incloure a les Històries de la mà esquerra en certa manera suposa un pas més enllà a les ciutats viatgeres. No només elles fan turisme. Per una raó o altra els trens també són inquiets i es reivindiquen com a autònoms visitants. És el cas de l'AVE que l'altre dia venia de Madrid i va decidir saltar-se la parada de Lleida amb cent passatgers a dins i amb un pam de nas. Que no sigui que l'Atanasi detesti els caragols. O simplement que la Sílvia i la seva urgència, visquin ara a Tarragona.