Somrigui, sisplau

El filòsof alemany Martin Heidegger alertava fa uns anys sobre la fragilitat del control del progrés sota la màxima que la ciència no pensa. No és el seu negociat. És aquesta una facultat que, atrevidament, ens pertany. És a dir, la nostra capacitat per desxifrar pas a pas els grans enigmes i principis de l'entorn conté un bumerang que ensenya les urpes. Un baròmetre de la responsabilitat en compte enrere constant.

Un dels grans exemples d'aquest fenomen el trobem a la teoria de la relativitat d'Albert Einstein. És evident que un pacifista com ell no tenia al cap la bomba atòmica que posteriorment derivaria de les aplicacions més abjectes del seu avenç científic. Un cop més l'excel.lència en la investigació posava les cartes damunt de la taula, servia la veritat empírica, i eren els homes els encarregats de culminar la jugada.

Com que algú dirà que tot plegat és com haver creat un monstre, la literatura (i el cinema) ja s'ha encarregat d'idear el personatge de Frankenstein. Pura metàfora de la pèrdua de control en els propis avenços. La criatura creada per un eminent doctor a fí de vèncer la mort s'acaba girant en contra de les seves pretensions esblaimant qualsevol possibilitat d'èxit. Un principi explotat posteriorment per Isaac Asimov que, malgrat exposar els principis per tenir a ratlla els murris androides, va idear una autèntica rebel.lió dels robots a escala mundial de factura suculenta.

Obrint el diari ens adonem de la poca ficció i dels fets reals de bona part d'aquesta ciència. Ara resulta que els serveis russos "d'intel.ligència" han encarregat una vintena de màquines d'escriure perquè no es refien dels ordinadors. La mateixa enginyeria militar que tant els va captivar en l'espionatge que va culminar amb la irrupció d'Internet és ara un seriós enemic. Invertim en tinta i romàntiques "qwerty" per evitar les filtracions. La involució tecnològica adquireix, de sobte, una gravitació sobirana.

Al Partit Popular no són russos però també ho sabien. N'eren tant conscients del Frankenstein de la computació que van dotar el seu extresorer d'un ordinador del cretaci superior. Sense entrades d'USB, aquelles que permeten treure còpies de la memòria. I així, ben formatejats, irromp la impunitat de la desmemòria. Prevenció russa, la de l'intrèpid comptable.

Vigileu amb la tecnologia, amics. Plantejeu-vos si no són les pantalles, les que us miren quan treballeu. Màquines arrogants que us donen les gràcies quan recolliu el bitllet del metro. Impertinents sitemes de refrigeració que s'activen, perquè saben millor que vosaltres quan fa calor. No sé vosaltres però a mi fa uns dies que la rentadora em mira malament. Que em centrifuga amb altivesa i té un giravoltar d'una suficiència insultant. Un dia d'aquests faig un cop de cap i m'instal.lo el safareig.

Impunes gripaus

Què n'és de poètica sovint la vida. Música d'un lirisme commovedor impregna el menjador quan comença el telenotícies. Un gentil extresorer de partit majoritari d'un regne proper, proper, errabundeja amb una mà enganxada al bagul del tresor. Fetilleria o mal averany l'aferren sense remei al cofre i en veure-ho, el seu senyor vol alliberar-lo d'aquesta pena i així salvar l'honor. Però a l'abraçar el bagul per desenganxar el genitlhome de la seva desventura, les seves mans s'imanten, s'imanten i esdevenen també apèndix del llast pecuniari.

En una contrada no molt llunyana un consell de savis ha aixecat el seu Palau particular amb diners d'un mestre d'obres adulador. Festes i saraus ressonen encara a les  parets i un dels convidats, el metòdic usurer, ha begut tant de vi que no recorda on són les carretades de monedes.

Gripaus que ningú no besa, que ningú no s'empassa s'arremolinen al voltant del televisor. I quan l'apago, l'evocació poètica no s'atura i diu així...


Mataró-Llavaneres

Fills de la Gran Puta
d'ombra allargada i petja diminuta:
llenguallargs llepaculs de gasetilla,
funcionaris de patilla i de cartilla,
tous de carrera i bufats de bandera
creuhonorats in pectore o a la pitrera,
aprovats purulents i pestilents de nota,
putrefactes doctors en bancarrota,
catedràtics, apàtics, limfàtics, raquítics,
torracollons públicament mefítics,
àugurs falsaris de sèquits gregaris
arraïmats pels lladrucs dels sicaris,
cagallons, cagadurs i cagadubtes
estupradors de ruïnes abruptes,
comerciants de merda selenita
llorejats amb corones d’uralita,
crítics cretins, crenetistes frenètics,
pixatinters d’excessos diurètics,
bards neotísics i protorreumàtics
més bufanúvols que nefelobàtics,
cecs acadèmics, prostàtics i endèmics,
i saltimbanquis recontraacadèmics,
alts ocupants de poltrones i càrrecs
ben acoflats al tou dels vostres fems,
anue's-en tots plegats a fregir espàrrecs,
oh pústules de sempre i del meu temps!

Jordi Cornudella

Dolços dobles

Nosaltres i les nostres circumstàncies. Bípedes orbitants passant comptes escènics per acció i omissió. Arran o a mil quilòmetres llum de les expectatives més exigents de la imperfecció humana. Aquest és el jou i alhora l'avantatge de viure el present a temps real. Jo, aquí i ara. Arquitecte d'un pla lineal, de vegades tortuós, d'esbós impenitent, però amb el constant domini del traç. Escric el punt. I canvio de paràgraf. Jo.

Ancestralment són les religions les que ens permeten un punt i seguit d'aquesta existència individual. Una pulsió diferida, ajornada, al cel dels sants. Una nova jugada, en un altre cos, guanyant la partida al samsara oriental. Recordo que el cel era d'un vellut de préssec quan el mercader de Varanasi em convidava tossudament a allunyar-me dels gossos de mirada esmorteïda. Deia que m'alliberava d'eixams de lladres de pèrfida estofa i mal final centenars d'anys ençà. Condemna a deambular eternament amb l'ànima papallonejant de cos magre a entitat animal espúria. El càstig de la reencarnació que ens retorna el jo amb un mirall encadenat, desafiant.

Però un dia, el present es deixa la porta oberta i permet l'entrada a una vida paral.lela. Sense necessitat de morir i al marge del nostre consentiment. I no parlo de les dobles vides dels mascles de vodevil i fulletó amb cercles domèstics concèntrics. És més aviat una còpia de nosaltres mateixos en caiguda lliure a l'embat de l'atzar i certa idolatria. L'oscaritzat documental Searching for Sugar Man n'és un relat. Ens presenta la vida de Sixto Rodríguez, un talent musical lluminós oblidat per la indústria als seus Estats Units natals i venerat a Sud-àfrica. Humil paleta a Detroit, flagell de Bob Dylan a Ciutat del Cap. Fracàs i èxit a temps real. Però amb una consciència en diferit de l'abast del seu lloc entre les estrelles. Paradoxes d'un món encara per globalitzar (googleritzar).

Woody Allen ho va explorar en el seu últim film To Rome With Love. Un gris i mediocre funcionari de la ciutat eterna assisteix perplexe cada matí a la porta de casa seva a tropells de papparazzi i reporters delerosos de saber què ha menjat per esmorzar. I arribats a aquest punt jo confesso que quan tenia setze anys i vaig viure dos setmanes a Dinamarca, al creuar-me amb diversos escandinaus, sentia com entonaven en veu baixa el nom d'un tal Eric de cognom impronunciable. Va resultar ser un cantant famós que em portava un quart de segle d'avantatge. O sigui, com si ara em confonguessin amb en Serrat de jove. I jo, triomfant sense saber-ho.

Dolços dobles, en definitiva. Alter egos incontrolables. Segones oportunitats o existències que ens pertanyen però van per lliure, sense demanar-nos permís. I jo insisteixo. Pels volts de Tots Sants, al barri de les Corts, hi feineja una castanyera que si li treus el mocador i li desdibuixes el somriure és Angela Merkel.

Dissortat hematòfag

Va, aprofitem ara que hem despistat l'últim turista. Què me'n dieu de la meva nova ganyota? Sincerament, jo crec que hi ha un pànic més que convincent en les meves canines i el fulgor dels ulls us talla la respiració. O com a mínim no em direu que aquesta cara blanquinosa i eixuta que m'he treballat a còpia de disgustos no és la viva imatge dels clauers, bolígrafs i imans de nevera de la botiga del castell. Que no? Doncs mireu, jo ja en tinc prou. No puc carretejar més aquesta pressió escènica. Qualsevol dia surto del meu amagatall i aleshores si que sabreu el que és passar por de veritat. I aquí, s'haurà acabat el negoci.

Amb el cor a la mà. A vosaltres us sembla normal això de la sang? És que ni amb una pinça al nas. Algun cop, omplint-me de coratge i fent el cor fort, he provat d'empassar-ne una mica, les gotes d'una ferida, però quan noto aquell gust ferrós gorja avall convulsiono sense remei. Cadascú té les seves intoleràncies, tu. I a casa, ves per on, nosaltres érem més de vi. Però és clar, surt ara i convenç aquesta gent.

Aprofito aquest altaveu pinçat per saludar l'artífex de l'ocurrència que m'ha valgut la ruïna i el descrèdit els últims sis-cents anys. Gràcies Bram, et felicito fill. Si, si, tu. Escriptoret celta del dimoni, que no voldràs saber quines són precisament les meves habilitats amb una ploma i sobretot amb l'estoig del tinter ben direccionat. Mesura el protocol i genolls a terra, súbdit facinerós. De comte res. Príncep de Valàquia, Vlad Ţepeş, de l'ordre del Drac. Més celebrat per la memòria histèrica com l'Empalador. Entens ara això de l'estoig, oi figura?

És que no m'avinc als motius d'un dogmatisme tan granític. No en tenies prou amb les meves habilitats cruentes per segar vides aprofitant els orificis naturals dels afortunats per fer-me llegenda? Meticulós i precís en una ciència que es mou entre la cirurgia i l'enginyeria de ponts i camins. Estaca endins sense despentinar cap òrgan vital. Mort lenta i vertical. Això és terror, i no aquest sopar de duro dels vampirs, la capa i els alls que mai et gratinaràs prou.

A mi sí que em xucles la sang, aliat dels otomans. De noble llibertador a figurant decadent de fira popular. O sigui que no us fa tremolar, la meva última ganyota. Alerta, pinça al nas i a la caixa, que tornen els turistes.

Fets reals

Aquesta història està basada en fets reals. Penso que hi ha poques sentències que ens aboquin a una predisposició sensorial amb tanta força com aquesta. La situo al mateix camp d'aquella veu que ens convidava a no provar de fer a casa el que acabàvem de veure. Sense entrar en el debat de si es podia entrendre com una mena de cant a la inutilitat. O al paternalisme del rapsoda velocista que ens advertia que aquell anunci era d'un medicament i que féssim el favor de consultar el nostre farmacèutic. Tot i que us he de dir que jo només entenia la part final que deia "úlcera gastroduodenal". En tot cas, la consciència d'un grau afegit de solemnitat o prevenció aconsegueix deixar-nos en un estat de guàrdia.

Quan l'etiqueta dels fets reals ens la posen en una pel.lícula, sol ser cap de setmana i ens la mirem des del sofà. Paradoxalment, ens agafa amb les defenses a mitja jornada si no endiumenjades i l'anunci que aquell crim té un referent als diaris de Massachusetts requereix una concentració emocional a l'altura de la història. Un afectuós pare de família de mitjana edat amb el seu gos i la seva subscripció mensual al Reader's Digest reals es transforma al vespre en un truculent assassí en sèrie que carrega una destral al cotxe, busca el dial de la música clàssica ( Catalunya Música, si voleu) i a repartir joc falta gent. Entre nosaltres. A mi els concerts de clavicèmbal de Bach normalment no em fan venir ganes d'escorxar gent. Però també em sembla just recordar, en favor dels fets reals, que en cert aeroport anglès fan servir música de Tina Turner per evitar l'estampida d'ocells a les naus en les maniobres d'aterratge.

Aquesta història està basada en fets reals. I ara no ho dic només per assegurar-me l'atenció. Era cap de setmana però la trama era tan fictícia que ens allunyava del sofà fins a la butaca del cinema. El món, d'alguna manera, havia decidit anar acabant-se. O com a mínim n'esgotava els últims dies i els germans Pastor ens proposaven que allò passava a Barcelona. Una ciutat en via de sortida de tots els mapes, irrespirable, que tenallava dos protagonistes sortits d'una caverna de manual per entrar en una altra de més contemporànea. La del metro, que els protegia de l'hostilitat exterior. L'instint de supervivència provoca en els herois un seguit d'enfrontaments i persecucions tenses que sovint engoleix la foscor del suburbà. I en un dels moments de màxima convulsió, s'apaga la gran pantalla i només sentim els personatges. Passen cinc minuts i ningú no s'aixeca de la sala. Per respecte al cinema modern, per no alterar la tensió dramàtica o pel que us esteu imaginant. Per la síndrome dels fets reals. De sobte irromp un acomodador per demanar que ningú s'espanti. Que, com passa a la tele, allò "és d'ells". Bé, per ser més precisos, d'un simpàtic que ha activat l'alarma anti-incendis i allò, per defecte, bloqueja les projeccions. Sigui com sigui, per uns minuts, la ficció va inocular-se pels porus de més d'un espectador al saber que allí fora hi havia problemes. Els guionistes afegien, sense saber-ho, uns metres més de cinta a la història.

I un dia, canvien les tornes. Lluny del cinema, al sofà, amb la televisió apagada i sense ser cap de setmana distreus la mirada errant que projectaves a través de la finestra quan un home queda suspès en la verticalitat del bloc de pisos i et mira cara a cara. Sense crèdits ni advertències de fets reals. Unes cordes massa gruixudes per ser fetes de teranyina el mouen de costat a costat i vols pensar que les tornes canvien però no tant. I que molt malament li haurien d'anar les coses a Spiderman per deixar el gremi dels superherois i ingressar al de la restauració de façanes.

Pinçament smiley

Dos punts, guionet, parèntesi tancat. Senzill i radiant cal·ligrama dels signes de puntuació. La seva combinació, a còpia d'inundar pantalles de telèfon mòbil, ha arribat a condensar una força emotiva que ja voldrien molts rapsodes i acèrrims al llenguatge florit. És el dictat irreductible de l'Smiley, tres dígits, la troika que de veritat val la pena i que Guillem Clua ha escollit per dur al teatre una comèdia magistral i plena de petits miralls que ens persegueixen. Un consell. Feu el favor d'anar corrent al Club Capitol.

Com que confio que em fareu cas i no vull ser esgarriacries no us avançaré res que no pugueu llegir, veure o escoltar a les promocions de l'obra. Dos personatges que són com l'oli i l'aigua es barregen en un joc dialèctic que sovint ens obliga a riure'ns de nosaltres mateixos. Una història d'amor del segle vint-i-u amb una reflexió sobre les noves formes de comunicació com a punt de partida que, sense que es noti, ens entafora sense pietat un interessant tractat existencial. Però res de filosofia de badall. De llàgrima viva i mandíbula desencaixada.

Tan recordat és un primer missatge com un primer silenci. Una resposta tancada sense signe d'admiració obre un ventall de dubtes i ficcions que es mouen entre el millor repertori de boleros i els grans èxits dels renecs del capità Haddock. Última connexió avui a les 21:05 però el telèfon no sona des de fa quatre dies. Trucades i emoticons que no arriben mentre al seu mur del Facebook proliferen fotografies que podrien ser un book del making-off del Show de Truman. No m'acostaré al mòbil però sabrà que a partir d'ara el segueixo a Twitter i la pilota canvia de terrat. El que us deia, una veritable escola de pensament. Pinçament smiley. O smilysme il·lustrat, com vulgueu.

Deixeu-me que vagi més enllà. Pronostico ben aviat un canvi en els gestos facials de la humanitat perquè s'assemblin als smileys. Algú he vist ja amb els ulls i la boca com plats i agafant-se les orelles. I fent contorsionisme amb la mirada per intentar dibuixar-hi un parell de cors. I més d'un quan ens explica el que li va dir ahir al seu amic de Sidney ja acompanya l'explicació amb un moviment del polze com si accionés un joystick imaginari. Res, que aneu al teatre. En Guillem Clua, l'Albert Triola i el Ramon Pujol engranen una troika tan efectista com els tres signes de puntació. I abans i després de caure el teló les cares del públic ho diuen tot. Dos punts, guionets, parèntesis tancats.

Somriure preventiu

Resulta que ens ha tocat viure en una latitud on hem de ser feliços o com a mínim aparentar-ho. En diuen cultura d'afirmació. A grans trets, la recepta passa per lluir un somriure ufanós per defecte i modular-lo amb més o menys sonoritat en funció del grau de confiança assolit o del missatge de seguretat que volem traslladar a l'altre. I tot plegat sense badar i donar peu al dubte. Un somriure en guàrdia, com una carta d'ajust, un desafiament al tedi immanent.

Condicionants geogràfics a banda, passa moltes vegades que som incapaços de redimir l'univers amb el nostre gest facial. És a aleshores quan, segons un estudi recent del psicòleg Bogdan Wojciszke, podem optar per una actitud on ell situa els seus conciutadans polonesos. Explica que tant ells com bona part dels habitants en països de l'Europa occidental pertanyen a una cultura en què cal somriure sense que sigui necessari ser feliços. Desapareix la pressió de l'objectiu però es manté la inèrcia en el rostre.

Com a mínim impactant pot semblar l'última observació de l'anàlisi. La que situa un nucli de societats de queixa. No només hi resulta ofensiu el somriure involuntari sinó que esdevé provocació qualsevol signe de felicitat. S'imposa aparentar turment, silenciar una eventual implosió de joia.

Sembla, a jutjar per aquestes dades, que hi ha poc espai per a l'expressió de neutralitat. Entra en un terreny de sospita que no ens podem permetre. I queda amagada sota l'ombra d'un fals somriure truculent. O a l'empara d'un gest greu i macabre que conté dins dels seus límits totes les pulsions de la felicitat.